Quan una mare, un pare, decidixen de comú acord, portar a un hijo/a per primera vegada al col·legi, estan delegant en eixa institució i en la mestra les seues funcions de cures, afectes, educació, etc., durant moltes hores al dia.
Les famílies confiaran els més preat de les seues vides sense conéixer bé les persones responsables de l’atenció i educació dels seus fills. Hauran de confiar en elles. No és res estrany que davant del desconeixement del que podrà significar l’escola per als xiquets, puguen albergar temors, inquietuds, en definitiva, por del que desconeix i açò es traduïsca a tindre una infinitat de dubtes.
Ho entendran? Plorarà? L’abraçaran?
Ho escoltaran?
A l’hora de deixar-los ens preguntaran sobre els temes que els inquieten, a més se n’aniran a sa casa preguntant-se si han fet bé deixant-los allí i si els entendrem bé, què passarà quan tinguen fam, sed,…? Correran perill? Plorarán? Els escoltaran?…
L'adaptació
Els adults podem fer-nos una idea de cuál seria el nostre comportament en llocs completament desconeguts per a nosaltres, (persones, costums, valors, veus, cares, espais, mirades…) . D’entrada, ens sentiríem -com poc- desconcertats, necessitaríem temps per a poder adaptar-nos a tot la novetat, però els adults sabem per experiència de la vida que bastarà temps i voluntat per a acostumar-nos a un nou ambient. Nosaltres tenim ja molt camí recorregut, podem orientar-nos en l’espai i en el temps i sobretot posseïm aquest do que és el llenguatge, el qual permet una plena comunicació i relació amb els altres. Tenim autonomía suficient per a prendre les decisions que considerem adequades i sabem satisfer en la mesura que es puga els nostres desitjos i necessitats.
En canvi, amb quines defenses s’enfronta al món un xiquet menut, lluny de la protecció dels seus pares? Són molt poques. El desconeixement de las persones, espais, la falta de experiències, la carència del llenguatge …, ho faran vulnerable lluny de l’amparo de la seua família i per tant no és difícil imaginar com pot ser para de costós un xiquet menut, separar-se dels seus pares i ingressar en un món desconegut per a ell com és l’escola.
Davant d’este crític moment serà necessari parar-nos a pensar, i ho hem fet. Entre todos los miembros del equip docent posarem en marxa un plan ben organitzat que cobrisca les necessitats d’aquestos primers dies que seran difícils per a tots (pares, xiquets i mestres) . No significa açò que tot el que fem vaja a evitar les males estones pels quals els xiquets aniran travessant fins a aconseguir adaptar-se, però si es planifica bé, la qual cosa podem és reduir la seua inseguretat, la seua estranyesa i agobio…
ota l’escola, perquè, es disposarà per a rebre els xiquets. Organitzarem les tasques, els espais i els temps, i els investirem d’afecte, a fi que ells tinguen oportunitat d’alternar tristesa amb diversió y/o plor amb rialla, que puguen recrear la seua mirada en objectes, persones i activitats atractives: música, contes, teatre, poesia, etc., a més de jocs i joguets, que s’assenten atesos i entesos en les seues necessitats de confort, alimentació, higiene, seguretat, descans, etc.
L’escola i les mestres que acceptem este encàrrec, intentarem estar preparades per a assumir esta responsabilitat. La vida escolar d’estos niños está a punt de començar. I procurarem que els seus primers passos fora de casa i lluny de la seua família siguen agradables, alegres i significatius per a ells.>>
